Definició
El paràgraf és una unitat textual que es distingeix, formalment, perquè comença per majúscula i acaba amb punt i a part i, internament, perquè constitueix un bloc de contingut unitari i homogeni. El paràgraf combina, per tant, un doble vessant: primer, a nivell visual, ha de presentar-se d'una manera clarament reconeixible per al lector i, segon, com a element estructural del text, ha de ser coherent, tant internament com respecte del context en què està inserit. Tot seguit estudiem aquests dos vessants amb més atenció.
Presentació del paràgraf
El vessant formal del paràgraf és més important del que pot semblar a primera vista. Una disposició del text que permet identificar els paràgafs clarament facilita molt la tasca del lector. Així, no està de més dedicar un temps a pensar quina disposició adoptarem i aplicar-la de manera coherent durant tot l'escrit . Ací van algunes recomanacions sobre això.
Hi ha dos tipus fonamentals de paràgrafs que s'apliquen al text corrent: el paràgraf ordinari i l'alemany, que es distingeixen l'un de l'altre en funció de la presència o l'absència del sagnat (3). També n'hi ha un tercer tipus, el francés, si bé aquest es reserva per a usos molt concrets. Vegem-ho amb més detall:
![]() |
Paràgaf normal |
1. El paràgraf ordinari és el que es presenta només amb la primera línia sagnada. Un sagnat suficient seria l'equivalent a tres o quatre caràcters «normals» (és a dir, ni tan estrets com una i ni tan amples com una m) en el tipus de lletra i la grandària que estem emprant. Amb Word hi ha prou amb deixar la meitat de l'espai que genera automàticament el tabulador del programa (tecla ⇥), aproximadament. Aquest tipus de paràgraf és el més habitual en els textos impresos ja que permet estalviar espai, per tant, paper i, per tant, diners. En la web, en canvi, és molt poc habitual trobar-lo perquè els editors web no solen oferir la possibilitat de definir el sagnat adequadament.
![]() |
Paràgraf alemany |
![]() |
Paràgraf francés |
Així doncs, en la presentació dels nostres escrits haurem de decantar-nos pel paràgraf ordinari o l'alemany per al text corrent, i reservar el francés per a alguns usos concrets. En aquesta decisió hauria de tindre un pes important el format en què publicarem i les possibilitats que ens puga oferir l'editor de text que emprem per a l'ocasió. De la mateixa manera, també haurem de decidir sobre el tipus d'alineació que volem adoptar en l'escrit —justificada o en bandera per al text corrent—, qüestió que no abordarem ací ja que podria ser objecte d'una entrada sencera. De moment hi ha prou de saber que, si no tenim la possibilitat de partir paraules a final de línia, és més recomanable compondre el text en bandera, especialment en textos web.
Característiques internes del paràgraf
Atenent exclusivament al contingut, podríem definir el paràgraf com una oració o conjunt d'oracions que presenten uniformitat semàntica, la qual es pot fonamentar en una idea, un concepte, un argument, un exemple, o una combinació d'aquests d'acord amb relacions de diversos tipus (comparació, contraposició, ampliació, enumeració, etcètera).
No hi ha regles unívoques sobre com s'han de construir internament els paràgrafs. De fet és un factor que ve determinat, d'una banda, pel contingut del text i, de l'altra, per l'estil de l'autor. Amb tot, sí que es poden fer algunes recomanacions sobre quins tipus de paràgrafs resulten més clars i fàcils de llegir, tot i que cal no perdre de vista que no tots els escrits tenen per què buscar sempre la senzillesa i la claredat. Són aquestes:
1. Preocupa't per la coherència interna i externa. En la mesura que el paràgaf és una unitat semàntica, el seu contingut ha de poder resumir-se en poques paraules (a manera de titular). D'aquesta manera se'n pot comprovar l'homogeneïtat interna i també la relació que manté amb els que l'envolten: continguts redundants, canvis abruptes, aspectes desordenats, desenvolupament de la idea... Hem d'assegurar-nos que cada paràgraf té la seua raó de ser en el conjunt i que no parafraseja el que hem dit abans o el que direm després.
2. Dóna-li una extensió adequada. En termes generals, un paràgraf normal hauria de tindre entre 100 i 150 paraules, tal com recomana Daniel Cassany (La cuina de l'escriptura). Amb tot, l'extensió pot variar molt en funció del tema, el tipus de text, el format... Així, no tindran la mateixa extensió els paràgrafs d'un fullet comercial que els d'un assaig. Per això, també és important saber adaptar-se al mitjà. En els textos per a la web, se sol recomanar escriure aproximadament la meitat del que escriuríem si el text fóra en paper, encara que, personalment, trobe aquesta prevenció bastant relativa.
3. Fixa't en la regularitat visual. És igualment recomanable mantindre una certa regularitat dins d'uns límits acceptables d'extensió. No és que tots els paràgrafs hagen de ser pastats, però sí que cal evitar que hi abunden paràgrafs massa llargs —que cansen només de veure'ls— o massa curts —que fan la impressió de text poc cohesionat— o una combinació dels dos —que transmet una impressió de caos organitzatiu—. Si una idea és massa complexa podem dividir-la en dos o tres paràgrafs, o més si cal; en canvi, si és massa breu, podem provar d'inserir-la en un paràgraf anterior o posterior.
4. Segueix una estructura interna. Si no ho tenim molt clar, un bon començament és reproduir l'estructura bàsica del text: frase d'introducció que presenta el contingut que hi tractarem, desenvolupament de la idea (una, dues o tres frases) i, finalment, frase de tancament, que opcionalment podem utilitzar per a relacionar el que acabem de dir amb la continuació. D'aquesta proposta bàsica se'n poden fer totes les modificacions que calguen en funció de la seguretat en un mateix i l'habilitat de redaccció.
5. Utilitza connectors. Els connectors fan explícita la relació semàntica i pragmàtica que s'estableix, primer, entre les diverses oracions que formen el paràgraf i, segon, amb els paràgrafs anterior i posterior. Per això, cada vegada que ometem un connector necessari estem deixant al lector la responsabilitat d'haver d'inferir per ell mateix quina és aquesta relació. Convé recordar que és l'autor qui ha de guiar el lector a través del seu escrit i no el lector qui hi ha de buscar el camí. Per tant, posem-li-ho fàcil i no li donem més faena de la necessària!
Per a acabar, vos deixe aquesta imatge de la reproducció digital de la primera edició de Tirant lo Blanch, impresa per Nicolau Spindeler a la ciutat de València el 1490. Com es pot comprovar, antigament no se separava el text en paràgrafs ja que era un luxe que no es podien permetre atés el preu del paper. Per sort, ja no tenim aquest problema i podem dedicar aquesta cortesia a qui es prenga la molèstia de llegir els nostres textos!
![]() |
Tirant lo Blanch, imprés per Nicolau Spindeler a València, 1490 |
Entrades relacionades:
Llegibilitat i lecturabilitat (1)
Llegibilitat i lecturabilitat (2): aspectes tipogràfics de la llegibilitat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada