dilluns, 1 d’octubre de 2012

La coma, usos generals

La coma és, molt probablement, el signe de puntuació que ens genera més dubtes a l’hora d’escriure. En teoria, la seua funció és senzilla: indica gràficament una pausa breu en el discurs. Tanmateix, convé remarcar que ni totes les pauses breus de la llengua oral es representen sempre amb una coma, ni totes les comes indiquen sempre una pausa breu en la llengua oral. Podem concloure, per tant, que les funcions de la coma no es limiten a traslladar matisos fonètics a l’escrit, sinó que molt sovint impliquen valors que poden ser de tipus sintàctic, semàntic i, en alguns casos, simbòlic.



Aquesta entrada pretén ser una introducció general als usos d’aquest signe de puntuació. Dins de cada apartat, he omés els casos que poden resultar més problemàtics, especialment, les dificultats que es deriven de construccions sintàctiques més complexes i casos massa tècnics (per exemple, les referències bibliogràfiques). Sóc conscient que la majoria dels usos que esmente seran àmpliament coneguts per la majoria, però m'ha paregut més encertat fer una primera entrada amb els usos bàsics per tal de poder tractar les qüestions problemàtiques en pròximes entrades amb el detall que mereixen.

En l'exposició, he separat els tipus de coma en coma gramatical, coma de sentit, coma per omissió del verb, coma d'entonació i coma decimal, tal com fa Martínez de Sousa en la seua Ortografía y ortotipografía del español actual (2008, p. 305-318). D’aquestes cinc funcions, tractaré les tres primeres amb més de detall i em limitaré a esmentar breument les dos últimes.

1. La coma gramatical


Es tracta de tots aquells usos de la coma en què posar-la o no posar-la implica un error gramatical. En aquesta funció es combinen les qüestions sintàctiques i fonètiques i, com podreu comprovar, és la que acumula més quantitat de casos.

1.1. Separar els elements d’una enumeració. La sèrie de l'enumeració pot estar formada per paraules, expressions o oracions: Les etapes del vassall de la dama en l'amor cortés són: fenhedor (‘tímid’), pregador (‘suplicant’), entenedor (‘enamorat tolerat’) i drutz (‘amant’). Remarquem que cal ometre la coma del darrer element quan està introduït per les conjuncions i o o; no fer-ho es considera falta d’ortografia (Martínez de Sousa, concretament, ho considera un anglicisme ortogràfic).

1.2. Separar els incisos d’una oració. Els incisos són paraules o oracions que s'introdueixen amb una finalitat explicativa o aclaridora i que, com a tals, es poden suprimir sense que afecte la correcció sintàctica ni el sentit general. Es marquen entre comes, tret que se situen al principi o al final de l’oració, casos en què s’omet el primer o el segon signe, segons corresponga: El jugador, visiblement cansat, va demanar el canvi, o també Visiblement cansat, el jugador va demanar el canvi. Els incisos poden estar formats per paraules o oracions. Un cas concret d’incís són les oracions de relatiu explicatives: La carn roja, que conté colesterol, ha de menjar-se amb mesura.

1.3. Separar els vocatius. Un vocatiu és la paraula o grups de paraules amb què algú s’adreça directament a una persona, i es marca entre comes: Digueu-me, doctor, com es troba mon pare? o Déu meu, quanta paciència!

1.4. Separar les oracions subordinades adverbials i condicionals quan la pròtasi (oració subordinada introduïda per l’adverbi o la conjunció) va davant de l’apòdosi (oració principal): Quan van arribar, el tren ja havia eixit, o també Si no molestes, et comprarem llepolies.

1.5. Separar adverbis, conjuncions i locucions. Aquests elements es marquen entre comes, tret que se situen al principi o al final de l’oració: Ell no és mon pare i, per tant, no tinc per què donar-li explicacions  o  Va arribar l’últim i, tanmateix, volia que el servírem el primer. Alguns exemples d'aquests adverbis, conjuncions i locucions són: no obstant això, tanmateix, malgrat tot, és a dir, a saber, a més, per exemple, ara bé, tot i això, així i tot, per tant, en resum, així mateix, de fet, en efecte, per altra banda, etcètera.

1.6. Separar oracions adversatives. Les oracions adversatives són aquelles en què una part de l’oració s’oposa a l’altra. Generalment se separen les dos parts de l’oració amb una coma davant de la conjunció: Jaume i Andrea eren parella, però han trencat. Amb tot, la presència de la coma pot dependre de la complexitat de l’oració i de la voluntat de remarcar el contrast: És graciós, però pesat (més contrast), o bé És graciós però pesat (menys contrast).

1.7. Separar un element dislocat. La dislocació es produeix quan canviem la posició habitual d'un element obligatori en l'oració, que podem situar abans del nucli oracional (en aquest cas, la coma és opcional) o després (en aquest cas, la coma és obligatòria). En la llengua oral, marquem aquest canvi amb una inflexió tonal, i en l'escrit, amb una coma: Aquesta cadira(,) l'he comprada a la botiga del cantó, o també L'he comprada a la botiga del cantó, aquesta cadira. 

1.8. Separar elements en dates i adreces. En les datacions, posem una coma per a separar la ciutat i la data de l’escrit: València, 27 de setembre de 2012 (remarquem que les parts de la datació no van precedides de preposició: *A València, a 27 de setembre de 2012). Posem coma, igualment, per a separar els elements que constitueixen una adreça: Carrer de Sant Vicent Ferrer, 95, 10a.

2. La coma de sentit


Aquesta funció de la coma està relacionada amb l’aspecte semàntic i s’utilitza per a desfer ambiguïtats. Cal anar amb compte amb aquests casos: sovint s’esdevé que, quan escrivim, llegim el que volíem dir i no el que realment hi ha escrit, i la coma és un element que passa fàcilment desapercebut. Hi ha situacions en què l’absència de coma permet que un fragment puga interpretar-se de diverses maneres, i d’altres en què posar la coma en un lloc o altre canvia radicalment el significat. La nostra funció quan escrivim o revisem un text és facilitar la comprensió al lector tant com siga possible.

A aquest respecte, Martínez de Sousa aporta un exemple molt aclaridor:
Louis Pasteur aplica por primera vez con éxito la vacuna contra la malaria.
Louis Pasteur aplica, por primera vez con éxito, la vacuna contra la malaria.
Louis Pasteur aplica por primera vez, con éxito, la vacuna contra la malaria.
La primera frase, sense comes, és ambigua perquè es pot interpretar amb el significat de la segona (Pasteur havia aplicat altres vegades la vacuna, però només tingué èxit la vegada a què fa referència el text) o amb el de la tercera (Pasteur aplica la vacuna una primera vegada i té èxit). 

3. La coma per omissió del verb


Se sol posar una coma quan ometem un verb, ja siga perquè el verb ha aparegut en el context previ (verb anafòric) o perquè se sobreentén a partir del context (verb el·líptic). Vegem-ne uns exemples:
És la mateixa de sempre: uns arriben a hora, i altres, tard. (Anafòric: arriben).
El problema, resolt. (El·líptic: està).
A vegades, l’acumulació de verbs anafòrics en una mateixa oració pot donar lloc a puntuacions complexes. Com que aquest ús de la coma no és obligatori, es pot optar per una puntuació més lleugera o, al contrari, més recarregada, segons les preferències de cadascú:
Mireia és divertida, Roser intel·ligent, Aitana espavilada i Carme estudiosa. (Puntuació lleugera).
Mireia és divertida; Roser, intel·ligent; Aitana, espavilada, i Carme, estudiosa. (Puntuació recarregada).
Amb tot, una puntuació lleugera pot semblar preferible en oracions senzilles (com en l'exemple), i una puntuació recarregada pot ser necessària per a separar clarament els diversos elements en oracions més complicades des del punt de vista sintàctic.

4. Coma d’entonació 


Martínez de Sousa en limita l’ús als refranys i frases fetes que estan formats per dos parts separades: El qui no treballa, badalla. Tanmateix, en altres apartats fa referència a la coma d'entonació, per exemple, per a separar determinades enumeracions complexes en que hi ha acumulació de la conjunció copulativa: «En el orgullo está la perdición y el desorden, [coma entonatoria] y en la ruindad, [coma por omisión de verbo: está] la penuria y el hambre [...]».

5. Coma decimal 


La funció de la coma decimal es limita a separar la part entera de la decimal en una quantitat expressada en xifres: 25 536,78. En aquests casos no s’ha d’usar mai l’apòstrof entre la part entera i la decimal, ni tampoc la coma per a separar els grups de tres xifres: *25,536’78.


Com deia al principi, m'he limitat a descriure els usos generals de la coma i he deixat de banda els casos que poden ser més conflictius, amb la intenció de poder tractar-los en el futur. En qualsevol cas, qui estiga interessat a aprofundir en aquestes qüestions pot consultar les referències bibliogràfiques següents:

  • MARTÍNEZ DE SOUSA, José: Ortografía y ortotipografía del español actual (p. 305-318), Gijón: Trea, 2008 (2a ed.).
  • MESTRES, Josep M., Joan COSTA, Mireia OLIVA, Ricard FITÉ: Manual d'estil: la redacció i l'edició de textos (p. 172-186), Barcelona: Eumo, 2007 (3a ed.).

Publica un comentari a l'entrada