En / al + infinitiu: són sempre correctes?

L'ús de les construccions en / al + infinitiu sol generar dubtes en els usuaris de la llengua. Tradicionalment, s'ha considerat en + infinitiu com a única opció vàlida per a registres formals, si bé en els últims anys s'han publicat gramàtiques i manuals amb una visió diferent que reivindiquen la genuïnitat de les dos construccions i, fins i tot, estableixen significats diferents per a cadascuna. Vegem l'estat de la qüestió.

A l'Albufera, al pondre's el sol, el cel adquireix uns tons bellíssims... O hauríem de dir en pondre's el sol? Foto de Cucosan.

Al / en + infinitiu amb valor temporal

Les dues construccions tenen un valor temporal equivalent a oracions introduïdes per quan, i assenyalen simultaneïtat o anterioritat immediata respecte de la situació expressada en l'oració principal. Per exemple: 

✒ En acabar els exàmens, farem una festa per a celebrar-ho. (Anterioritat immediata.)

✒ Al passar pel carrer Muntanya, es va fixar en la botiga nova. (Simultaneïtat.)

Són equivalents a: 

✒ Quan haurem acabat els exàmens, farem una festa per a celebrar-ho.

✒ Quan passava pel carrer Muntanya, es va fixar en la botiga nova.

Les gramàtiques que admeten l'ús de al + infinitiu assenyalen que es poden usar les dues construccions indistintament amb els valors temporals esmentats, però també estableixen que es poden distingir certs matisos entre l'ús de l'una o de l'altra. En aquest sentit, en + infinitiu tindria el valor d'anterioritat immediata, i al + infinitiu, el de simultaneïtat. 

✒ En veure que encara no s'havia vestit, me'n vaig anar. Anterioritat immediata: ‘vaig veure que encara no s'havia vestit i tot seguit me'n vaig anar’.

✒ Al travessar el pont, vaig veure la teua germana. Simultaneïtat: ‘mentre travessava el pont, vaig veure la teua germana’. 

Així doncs, les construccions en i al més infinitiu s'han de considerar correctes per a indicar anterioritat immediata o simultaneïtat. Amb tot, convé respectar els matisos entre les dos construccions, és a dir: utilitzar la construcció amb en per a expressar anterioritat immediata i reservar la construcció amb al per a indicar simultaneïtat.

Acabem l'apartat amb una nota ortogràfica: quan l'infinitiu que ve després de al comença per vocal cal seguir la regla general i, per tant, desfem la contracció i apostrofem l'article (A l'entrar el professor, tota la classe va quedar en silenci). 

Al / en + infinitiu amb valor causal

En relació amb el valor causal d'aquestes construccions, ens podem trobar amb dos situacions diferents: que el valor d'anterioritat immediata implique, secundàriament, un valor causal (una cosa que precedeix una altra molt sovint n'és la causa), o que la construcció s'use amb un valor estrictament causal. Així, el primer cas s'admet com a correcte en virtut del valor temporal que manté, mentre que el segon és considerat incorrecte de manera unànime en totes les gramàtiques i manuals. Exemples:

✓ En tindre son, es gita. L'oració és correcta perquè admet dos possibles interpretacions, una de temporal (‘té son i just després es gita’) i una de causal (‘es gita perquè té son’). El valor causal ve determinat per la relació temporal.

✗  En haver perdut el tren, he arribat tard a la presentació. L'oració es considera incorrecta perquè només admet la interpretació causal (‘com que he perdut el tren, he arribat tard a la presentació’ o ‘he arribat tard a la presentació perquè he perdut el tren’), però no admet el significat temporal (*‘he perdut el tren i just després he arribat tard a la presentació’).

Com es pot comprovar en el segon exemple, quan ens trobem amb en / al + infinitiu amb valor exclusivament causal l'hem de substituir per una oració introduïda per un nexe causal (com que, perquè, ja que...) amb els canvis sintàctics que corresponguen.

Què en diuen les gramàtiques?

El principal problema es troba en el fet que la normativa de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) només accepta la construcció en + infinitiu per a expressar tant la simultaneïtat com l'anterioritat immediata, i ha rebutjat sistemàticament al + infinitiu. A partir d'ací, la gran majoria de manuals i gramàtiques, amb caràcter prescriptiu o sense, han seguit l'exemple de l'IEC i han bandejat la construcció amb al. 

A l'espera de veure quina posició adoptarà l'IEC en la nova gramàtica (l'esborrany de la qual es pot consultar ací, encara que l'apartat sobre la sintaxi està en procés d'elaboració), de moment la fitxa corresponent de l'Optimot manté el posicionament esmentat: «La construcció al + infinitiu per introduir oracions temporals i causals no és correcta». Amb tot, no dedica ni una paraula a justificar-ne el motiu.

En la mateixa línia es manifesten nombrosos manuals i gramàtiques, com ara el Llibre d'estil de la Universitat Pompeu Fabra, amb la matisació següent en relació amb el registre: «Convé remarcar, d'altra banda, que la construcció al + infinitiu és incorrecta en català, o si més no inadequada en registres formals». Per la seua banda, el portal Ésadir manté el mateix posicionament a aquest respecte: tot i que reconeix l'ús col·loquial de la construcció amb al, recomana emprar quan per a expressar aquests significats o, secundàriament, la construcció amb en. Finalment, Fabra, en la Gramàtica catalana del 1933 (p. 119), no marca explícitament la construcció amb al com a incorrecta, però aconsella que «els escriptors es decantin decididament per la segona [en + infinitiu]».

El primer manual que tinc constància que admet al + infinitiu és la Guia d'usos lingüístics – Aspectes gramaticals (2002), de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (p. 138 i 139), en la qual s'afirma: «Sovint s'ha recomanat com a preferible la construcció “en + infinitiu”, sobretot en registres formals. Tot i així, els testimonis històrics i els usos vius mostren que totes dues són construccions antigues i genuïnes. Cadascuna presenta matisos diferents que convé respectar en valencià».

La Gramàtica normativa valenciana (2006) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua s'expressa en el mateix sentit (p. 201 i 202) i aporta tres exemples de la construcció al + infinitiu extrets del Tirant lo Blanch, el primer dels quals diu: «e posà's en la çinta un petit coltell ben esmolat per ço que si havia a taillar alguna corda u pogués fer; e posà'l-se de part de tras, que al nadar no l'enujàs».

Més recentment, la Gramàtica zero (2011), del Servei de Política Lingüística de la Universitat de València (p. 47-49), admet l'ús de les dos construccions amb el valor temporal i reconeix l'ús amb valors diferenciats.

Conclusió

No sembla que hi haja cap motiu per a excloure la construcció amb al de la normativa ni dels registres formals, en la mesura que es tracta d'una construcció viva en la llengua col·loquial actual —com reconeixen, malgrat tot, els autors que la rebutgen—, i genuïna —ja que està documentada almenys des del segle XV—. Podríem pensar que l'únic motiu per a considerar-la incorrecta és la coincidència formal amb el castellà, encara que això no es diu explícitament en cap lloc. De fet, no seria la primera vegada que s'actua seguint aquest criteri.

Per tant, la construcció al + infinitiu s'ha de considerar correcta per a expressar els valors temporals de simultaneïtat i anterioritat immediata, juntament amb en + infinitiu, tant en registres formals com col·loquials. Amb tot, sembla preferible mantindre els significats diferenciats de les dos construccions, és a dir: en + infinitiu per a expressar anterioritat immediata, i al + infinitiu per a expressar simultaneïtat. Sí que hi ha unanimitat, en canvi, a l'hora de rebutjar el significat estrictament causal d'aquestes dos construccions.