dimarts, 13 de novembre de 2012

Les abreviacions (II): les abreviatures

Dels diversos tipus d'abreviacions, les abreviatures són les que tenen un ús més restringit. És per això que és convenient tindre mesura a l'hora d'emprar-les, tindre a mà documents de consulta que arrepleguen les més habituals i, sobretot, ser conscients que hi ha una sèrie de normes ortogràfiques que cal conéixer per a fer-ne un ús adequat. De tot això, en parlen en aquest apunt.


Manual de documents i llenguatge administratius, de la Universitat Jaume I. Hi ha nombrosos manuals com aquest que cal consultar a l'hora d'utilitzar abreviatures.

L'abreviatura és un tipus d'abreviació que consisteix en la representació gràfica d'una o més paraules per alguna o algunes de les lletres els corresponen, la primera de les quals ha de ser sempre la inicial. Les abreviatures poden ser simples, quan representen una sola paraula (tel., ‘telèfon’), o compostes, quan en representen més d'una (f/n, ‘a favor nostre’).

Les abreviatures es marquen amb un punt en cada element acurtat (ed., ‘editorial’; bda., ‘baixada’; nre., ‘nombre’; c., ‘carrer’, n. del t., ‘nota del traductor’) o, en menys casos, amb una barra inclinada (c/, ‘carrer’; m/fra, ‘la meua factura’). Quan s'empra la barra en un terme complex, se sol prescindir de les partícules (f/n, ‘a favor nostre’). Sempre cal posar un d'aquest dos signes (mai els dos alhora), segons corresponga, al final de l'abreviatura per a marcar clarament que no es tracta d'un mot normal i facilitar-ne la comprensió.

La tendència actual és de limitar cada vegada més l'ús de les abreviatures, a diferència dels altres tipus d'abreviacions (sigles, acrònims i símbols), que tenen molta més vitalitat. Així, cal evitar-les en el text ordinari, els títols, els subtítols i els noms d'apartats. És més acceptable d'emprar-les en les remissions internes d'una obra, referències bibliogràfiques, taules amb espai limitat, formularis, textos en què es repeteix molt sovint una paraula i altres casos en què l'estalvi d'espai és significatiu i pot suposar un avantatge. En tot cas, si es decideix d'emprar-les, caldria afegir sempre una llista al principi o al final del text amb el significat de les que s'han utilitzat (sobretot en textos llargs), o indicar-ne el significat entre parèntesi la primera vegada que apareixen.



Formació d'abreviatures


Les abreviatures es poden formar mitjançant dos sistemes:

  1. Per truncament o suspensió, quan es manté la lletra o les lletres inicials i s'elimina la resta: aj. (‘ajuntament’), art. (‘article’), des. (‘desembre’), p. o pàg. (‘pàgina’). Les abreviatures per truncament porten el punt després de la inicial o abans de la primera vocal de cada síl·laba, és a dir: c. (‘carrer’), constr. i no *const.(‘construcció’), compt. i no *comp. (‘comptabilitat’), pl. i no *p. (‘plaça’). També cal conservar íntegres els dígrafs, excepte qu i gu: col·l. i no *col. (‘col·lecció’), corr. i no *cor. (‘correus’), però paq. i no *paqu. (‘paquet’).

  2. Per contracció o síncope, quan es manté la lletra inicial i s'ometen algunes lletres de l'interior o del final del mot: fra. (‘factura’), dc. (‘dimecres’), ctra. (‘carretera’), Sra. (‘senyora’). Moltes d'aquestes abreviatures provenen de la tradició taquigràfica i constitueixen un grup pràcticament tancat. Per tant, si ens vérem en la necessitat d'haver de crear-ne una de nova, caldria fer-ho pel sistema de truncament, i no de contracció.
Alguns autors també inclouen dins d'aquest grup l'afèresi, que es dóna quan s'omet la part inicial d'un mot, per exemple en els hipocorístics (Nelo, de Manel, Cento, de Vicent) i en alguns noms comuns com fax (‘telefax’) o bus (‘autobús’). No sembla adequat considerar l'afèresi una abreviatura, en la mesura que es tracta d'un abreujament de tipus de fònic i no ortogràfic, i que es representa sense punt ni barra.

Una regla general de la formació d'abreviatures és que no se n'ha d'emprar cap que només elimine una lletra de l'expressió sencera, ja que d'aquesta manera no s'estalvia cap caràcter (és a dir, estaríem posant un punt en lloc d'una lletra, per tant no guanyem res). Perquè una abreviatura siga realment econòmica, hauria de suprimir almenys tres lletres, o dos en casos puntuals, com ara paraules curtes.



Regles ortogràfiques de les abreviatures


En relació a l'ortografia de les abreviatures, cal tindre en compte les indicacions següents:
  1. Majúscules i minúscules. S'han d'escriure amb majúscula o minúscula inicial de la mateixa manera que ho faríem amb l'expressió sencera, també quan queden a començament de frase: a. de C. (‘abans de Crist’), Pl. és l'abreviatura de plaça, o Tel. (‘Telèfon’, per exemple, en la casella d'un formulari). L'única excepció són les formes de tractament que precedeixen els noms propis, que porten majúscula inicial en la forma abreujada però no en la desenvolupada: Ha vingut la Sra. Martí, però Ha vingut la senyora Martí.

  2. Accentuació. Quan una abreviatura inclou una lletra que porta accent gràfic en l'expressió sencera, cal mantindre l'accent: cró. (‘carreró’), núm. (‘número’).

  3. Noms propis. Si s'abreuja un nom propi, cal posar-hi només la inicial, sense cap lletra volada; també cal mantindre l'espai després del punt en els noms compostos: M. Gregori (‘Miquel Gregori’), J. M. Sanchis (‘Josep Maria Sanchis’), i no *J.M. Sanchis ni *J. M.a Sanchis.

  4. Apostrofació. Segueixen les regles generals d'apostrofació: l'ord. (‘l'ordenança’), l'adm. (‘l'administració’), però la intr. (‘la introducció’).

  5. Flexió. No presenten variació de gènere ni de nombre, excepte les que es formen per contracció i conserven l'última lletra: dir. (‘director, directora, directors, directores’), pàg. (‘pàgina, pàgines’), però Dr., Dra., Drs., Dres. (‘doctor’, ‘doctora’, ‘doctors’, ‘doctores’, respectivament). Així doncs, no és recomanable d'afegir una s a una abreviatura per truncament ni duplicar-ne la inicial: ~dirs. (‘directors’), ~pàgs. segs., ~pp. ss. (‘pàgines següents’).

  6. Xifres. Els ordinals expressats en xifres s'escriuen sense punt i acompanyats de l'última lletra per al singular, i les dos últimes, per al plural: (‘cinqué’), 5a (‘cinquena’ o ‘quinta’), 5ns (‘cinquens’), 5es (‘cinquenes’ o ‘quintes’), 5t (‘quint’), 5ts (‘quints’). Si s'opta per posar la lletra volada (possibilitat que la majoria de manuals consideren poc recomanable per al català), sí que cal posar punt entre la xifra i la lletra (~5.é, però mai *5é.).

  7. Lectura. S'han de llegir desenvolupades, sempre que se'n conega el significat: art. s'ha de llegir [article], i no com s'escriu [art], ni lletrejat [a-r-t].

  8. Partició a final de línia. No s'han de partir mai quan queden a final de línia, ja siguen simples o compostes: *col | lab. (‘col·laborador’), *d. de | C. (‘després de Crist’). Tampoc no s'han de separar de la paraula, expressió o xifra que acompanyen (sempre que siga possible): l'art. 45 | regula..., la Sra. Martí | exposa... i no *l'art. | 45 regula..., ni *la Sra. | Martí exposa... [La pleca | indica el final de línia.]

  9. Contacte amb signes de puntuació. Quan el punt abreviatiu coincideix amb punt o punt suspensius, cal ometre'l: Em va costar 1 000 ptes. i Em va costar 1 000 ptes... Però es manté quan està en contacte amb qualsevol altre signe de puntuació: De veres li va costar 1 000 ptes.?

  10. Abreviatures de mots estrangers. Quant a les abreviatures de paraules o expressions estrangeres —entre les quals predominen clarament les d'origen llatí—, el criteri més estés és d'escriure-les en cursiva de la mateixa manera que l'expressió desenvolupada: op. cit. (‘opere citato’, ‘en l'obra citada’), a. C. (‘ante Christum’, ‘abans de Crist’). Segueixen aquest criteri: l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, el Manual d'estil de J. M. Mestres i altres, i el Diccionari d'abreviacions d'Enciclopèdia Catalana. En canvi, el Manual de documents i llenguatge administratius de les universitats valencianes i l'Àrea de Política Lingüística de la Generalitat valenciana mantenen el criteri d'escriure aquestes abreviatures sempre en redona. La Secretaria de Política Lingüística de Catalunya, per la seua banda, indica que es pot emprar indistintament una possibilitat o l'altra, sempre que es mantinga la coherència en un mateix escrit.

Com haureu pogut comprovar, no són pocs els problemes i els dubtes que generen les abreviatures. A tots aquests factors encara se'n podrien afegir d'altres, com ara la utilització d'una mateixa abreviatura per a referir-se a conceptes diferents (per exemple: corr. pot ser ‘correus’, però també ‘correcció’). Per tant, recordeu: com menys utilitzem les abreviatures, menys problemes tindrem a l'hora de compondre el text, i menys maldecaps tindran els lectors per a comprendre'ns.


Entrades relacionades: 
Les abreviacions (I), qüestions generals.
Les abreviacions (III), sigles i acrònims

Publica un comentari a l'entrada