divendres, 25 d’octubre de 2013

Les fases de correcció en el procés editorial

En aquesta entrada em centre en la descripció de les diverses fases de correcció que pateix l'original d'un autor des que inicia el seu recorregut editorial fins que veu la llum. Per més discutibles que siguen algunes pràctiques de la indústria, seria injust no reconéixer les aportacions de les editorials a la cadena de valor del llibre (disseny, maquetació, publicitat, canals de venda i distribució…). I dins d'aquesta cadena, la correcció és un element cabdal per la influència directa que té en la qualitat del producte, a la qual difícilment podrà aspirar qui opte pel camí de l'autopublicació.













La correcció de concepte


Entenem per correcció de concepte la revisió d'un original en relació amb la veracitat del contingut o l'argument i a la precisió expressiva i terminològica. Aquesta correcció només es du a terme en aquelles obres que ho demanen per raó del contingut. Així, pot ser necessària en les publicacions científiques i tècniques. En les obres literàries, en canvi, no sol donar-se, encara que pot ser recomanable, per exemple, en una novel·la històrica o altres en què hi haja un predomini important d'una branca concreta del saber.

El corrector de concepte o revisor tècnic, per tant, ha de reunir dues característiques principals. La primera i més important, ha de ser un expert en la matèria de què tracte el text per tal de detectar qualsevol possible error o imprecisió en l'exposició de l'autor. I la segona, ha de tindre una formació lingüística suficient que li permeta estar segur que el text diu, efectivament, el que l'autor pretenia, cas que no sol ser tan habitual com es podria pensar.

La correcció d’estil i la preparació tipogràfica


La correcció d'estil és la que normalment implica més quantitat de canvis en l'original de tot el procés editorial. La profunditat d'aquesta correcció depén de la qualitat del text de l'autor, motiu pel qual sol esdevindre una correcció extensa i costosa. En aquesta fase es fa una revisió de tots els aspectes lingüístics, particularment els següents:
  • unificació de criteris ortogràfics (accentuació, grafies i puntuació); 
  • correcció d'errades ortogràfiques, gramaticals i lèxiques;
  • adequació al destinatari, a les normes d'estil de l'editorial i al registre apropiat per a l'obra; 
  • coherència interna, tant pel que fa a la llengua com a l'ús de la diacrisi tipogràfica (cursives, negretes, versaletes, etcètera).
Es tracta, doncs, d'un conjunt de correccions complexes que demana uns coneixements lingüístics, tipogràfics i editorials profunds, alhora que sensibilitat i respecte per la figura de l'autor. És per això que aquesta tasca se sol encarregar al personal tècnic de les mateixes editorials o, quan no és possible, a col·laboradors habituals i de confiança.

Juntament amb la correcció d'estil, i sovint a càrrec de la mateixa persona, es du a terme la preparació tipogràfica. Aquesta consisteix a posar les indicacions necessàries sobre el text perquè els tècnics del taller o del departament de producció sàpien donar a cada element textual el format que li correspon: els títols de seccions, subseccions, apartats i subapartats, les notes, els destacats al marge, i els altres que calguen en funció de les necessitats de l'obra. Aquestes indicacions es poden fer especificant en text a banda les característiques (família i tipus de lletra, mida, paràgraf, colors, filets, trames, etcètera) o per mitjà d'altres sistemes, com l'ús de codis numèrics, cadascun dels quals té assignades una sèrie de característiques tipogràfiques i de disseny. (Podeu ampliar la informació sobre la preparació tipogràfica en aquesta entrada de De Editione.)

La correcció d'estil, doncs, és una revisió extensa i complexa que té com a objectiu principal deixar l'original en les millors condicions possibles, primerament, pel que fa a la qualitat lingüística, i després, quant a les indicacions que permeten transformar l'original en una composició tipogràfica. Unes decisions encertades en aquesta etapa estalviaran molts maldecaps en les fases d'edició posteriors.


Taller de composició amb tipus mòbils, al Museu de la impremta i les arts gràfiques del Puig.

Una vegada que l'original està corregit i marcat amb les indicacions tipogràfiques, és el moment d'enviar-lo al taller o al departament corresponent perquè es transforme en una composició tipogràfica. D'aquest material se'n trauen proves —exemplars provisionals— en paper destinades a la correcció pel corrector tipogràfic, el qual, després de la revisió, torna l'exemplar corregit perquè s'hi introduïsquen les esmenes i se'n facen noves proves. Cadascuna d'aquestes proves s'anomena d'acord amb l'ordinal que li correspon: primeres (proves), segones, terceres, etcètera.

El corrector tipogràfic ha d'acomplir les funcions següents:
  1. corregir totes les errades —ortogràfiques, lèxiques i gramaticals— i fer les unificacions que hagen quedat pendents en les correccions anteriors o les que s'hagen produït durant la composició tipogràfica; 
  2. comprovar la correcció tipogràfica general de l'obra, tant en relació amb les indicacions de l'original editat com amb la disposició del text en la pàgina (guionets de separació a final de ratlla, línies vídues, numeracions, llistes, índexs, etcètera); 
  3. a partir de les segones proves, comprovar que la introducció de les esmenes no ha generat nous errors en el text.
Cadascuna d'aquestes funcions implica molta responsabilitat i un alt grau d'atenció de part del corrector, el qual ha de ser capaç de conjuminar diversos tipus de lectura simultàniament: la lingüística, la tipogràfica i la de maquetació. Com que el fil argumental i l'estil de l'obra deixen de ser prioritaris, pren importància la lectura lletra a lletra (en lloc de per blocs o fragments de paraules, que és com llegim normalment) com un recurs per a aconseguir correccions més eficients. Dues lectures completes del text són suficients en la majoria de casos (en primeres i segones), i les proves següents solen dedicar-se a revisar que les correccions s'han introduït correctament i que no s'han generat nous errors.

Pel que fa a l'autor, aquest també participa en la correcció: se li fan arribar les primeres proves perquè faça la darrera revisió del contingut i l'estil de l'obra. Les seues esmenes s'han d'afegir a l'exemplar del corrector per a treballar amb un sol document. És el seu primer contacte amb l'obra en un format pròxim al definitiu i també serà el darrer, ja que no tornarà a veure-la fins que estiga a punt per a imprimir i publicar.

La correcció de proves d'impremta suposa la culminació del procés de revisió de l'obra i, per tant, l'última oportunitat de fer esmenes. Qualsevol errada, insignificant o vergonyosa, que no es detecte quedarà adormida i amagada per sempre entre les línies del text a l'espera que un lector despreocupat la descobrisca. Només una reedició —si el llibre se la guanya— podrà canviar aquesta situació. Aquest fet explica per si mateix fins a quin punt és important una bona correcció de les proves d'impremta.


Aquests són, a grans trets, els diversos tipus de revisions que es donen en el procés editorial, sense entrar en els detalls i les dificultats intrínseques de cada fase. De tot això es desprén que, a diferència del que molta gent creu, la correcció no consisteix en una simple cacera d'errors de llengua, sinó en una millora substancial del text original en tots els nivells de l'obra: el contingut (quan cal), l'estil, el to, el registre, tots els aspectes lingüístics, la disposició correcta dels elements tipogràfics, la unificació de criteris i la coherència amb el disseny (i encara en dec haver oblidat alguna). En conjunt, un seguit d'actuacions que demanen un alt grau d'especialització i que l'autor que opte per l'autopublicació difícilment estarà en disposició d'afrontar per ell mateix: fins i tot en el cas que tinga els coneixements, mai no podrà gaudir del distanciament necessari per a fer-ho.


Publica un comentari a l'entrada