dimarts, 12 de juny del 2012

Llegibilitat i lecturabilitat (2): aspectes tipogràfics de la llegibilitat

En l'entrada anterior, presentava els conceptes de llegibilitat i lecturalibilitat i enumerava els factors més importants que els defineixen. Amb aquesta continuació em propose descriure detalladament els elements tipogràfics i materials que afecten la llegibilitat d'un text: el tipus i la grandària de la lletra, la longitud de les línies, l'interlineat, la presentació dels paràgrafs, etc. Tot adobat amb algunes recomanacions personals.

Foto de Manel.

Abans de començar, convé remarcar que les indicacions i recomanacions que trobareu a continuació es refereixen fonamentalment al text ordinari i, per tant, no són directament aplicables a les parts del text que acompleixen funcions especials, com poden ser els títols i subtítols, o encara a escrits en què el disseny està per damunt del contingut (per exemple, textos publicitaris breus, portades de revistes, etcètera). Igualment, és convenient tindre presents els punts següents en relació amb la llegibilitat:
  • L'objectiu no és que el lector siga capaç de llegir el nostre escrit, sinó assegurar-se que ho puga fer de la manera més còmoda possible i amb el mínim esforç.
  • Els efectes d'un text poc llegible seran més evidents com més llarg siga el text.
  • Tots aquests factors tenen un caràcter complementari i gradual: com més criteris incomplim i en major grau, més es veurà afectada la llegibilitat d'un text. Per exemple: no és el mateix si el nostre escrit supera un poc la longitud de línia òptima que si la duplica, ni tampoc incomplir un sol criteri que incomplir-los tots.
També voldria destacar que en l'elaboració d'aquesta entrada he seguit els punts que assenyala Martínez de Sousa en el seu Manual de edición y autoedición (obra més que recomanable), a més d'afegitons propis. També he procurat evitar les explicacions massa tècniques i exhaustives amb l'esperanaça de poder donar-los un tractament més aprofundit en el futur.

Sense cap més preàmbul, passe a comentar els factors tipogràfics i materials que influeixen en la llegibilitat.

1. Tipus de lletra. Hi ha el mite que les lletres de pal sec (per exemple, Arial) són més adequades per a llegir en pantalla que les lletres amb remats (per exemple, Georgia) i a la inversa quan es tracta de llegir en paper. Martínez de Sousa afirma, basant-se en Richaudeau, que els estudis de laboratori no han mostrat una diferència de llegibilitat significativa entre les diverses famílies de lletres. Sí que és cert que alguns tipus de pal sec poden provocar algunes confusions: la i majúscula i la l minúscula en contacte poden donar resultats espantosos com Illetrat (Illetrat), o la r i la n en contacte es poden confondre amb una m com arnar (arnar). També hi ha qui diu que les de pal sec són més pesades per a lectures llargues. En la pràctica, l'ús que més s'ha estés és emprar tipus de pal sec per a textos destinats a la xarxa i amb remats, per al paper, si bé tampoc no és estrany trobar-ho al contrari. Es pot concloure que optar per un tipus de lletra o altre no és un factor determinant de la llegibilitat, sempre que no es tracte de lletres cal·ligràfiques, de fantasia o simbòliques.


1. Edwardian Script ITC; 2. Ravie

2. Grandària de la lletra. Aquest factor sí que té una incidència molt directa en la llegibilitat, encara que pot variar en funció de l'edat del lector. Per a textos en paper es pot dir que, en general, un cos del 8 al 12 és llegible per a la gran majoria de persones, si bé en caldria un de superior al 12 quan els destinataris principals són xiquets o gent major. Per a textos en pantalla tot és un poc més complicat ja que la grandària de les lletres es pot veure afectada per factors difícils de controlar, com la resolució del monitor de cada usuari o la plataforma en què es llegirà (mòbil, tauleta, ordinador). Tot i això, molt sovint el lector tindrà l'opció d'ampliar o reduir la imatge en pantalla per a salvar aquesta dificultat.

3. Longitud de línia. Juntament amb el cos de la lletra, la longitud de línia és un dels factors que influeixen més directament en la llegibilitat, de manera que com més menut siga el cos i més llarga la línia, menys llegible serà el text. Una línia excessivament llarga obliga l'ull a haver de recórrer un gran espai per a trobar l'inici de la línia següent, mentre que una línia massa curta l'obliga a fer bots constantment. En els dos casos, la lectura es fa pesada.

En tipografia, la longitud de línia es mesura en cíceros i varia en funció del cos de la lletra. Un sistema més senzill i clar per als profans és comptar els caràcters que ocupa una línia (incloent-hi els espais). Així, s'estima que la línia òptima és la que té entre 40 i 60 caràcters. Tot i això, i ara em base només en les meues impressions, una línia que tinga al voltant de 80 caràcters, o un poc més fins i tot, no sembla que supose cap problema de llegibilitat. En qualsevol cas, caldria evitar els extrems, ço és, línies per davall de 40 o per damunt de 100.

4. Text justificat o en bandera. Aquest factor no té una influència directa en la llegibilitat del text, de manera que el fet d'optar per una opció o l'altra dependrà de preferències estrictament estètiques. El text justificat és el que es presenta alineat per l'esquerra i per la dreta. A favor seu, hi ha el fet que la taca d'impressió és més regular i uniforme, i això fa que el text resulte més agradable als ulls. En contra, podem destacar que el text justificat produeix sovint un espai irregular entre paraules, sempre que no es recórrega a fer particions a final de línia. En aquest sentit, una separació entre paraules superior a 5 mm sí que pot fer incòmoda la lectura. Per la seua banda, el text en bandera —o alineat a l'esquerra— té les característiques contràries: la irregularitat de la taca d'impressió el fa menys agradable, però l'espai entre paraules és totalment homogeni, cosa que en facilita la lectura. Les altres possibilitats d'alineació —centrat o alineat per la dreta— s'han d'evitar sempre en el text normal.

La meua elecció personal és justificar el text quan el programa que estic usant permet la partició automàtica de paraules a final de línia (els programes d'edició de textos en general: Word, Pages, Writer, InDesign, Quark...) i compondre'l en bandera quan aquesta partició no és possible (per exemple, la majoria d'editors web, com ara Blogger). Però, com deia adés, en última instància dependrà de les preferències estètiques de cadascú.

5. Interlineat. L'interlineat és l'espai blanc que separa les línies en una composició tipogràfica. En aquest cas, l'efecte que té en la llegibilitat tampoc no és determinant, tret dels casos en què el blanc és manifestament insuficient o excessiu. Es considera adequat un interlineat un o dos punts superior al del cos de la lletra —és a dir, de 13 o 14 punts per a un cos del 12—, i inadequat un de superior —15 punts o més per a un cos del 12—. Així, per exemple, un interlineat a 1,5 resultaria excessiu. En l'extrem contrari, l'interlineat negatiu o inferior al cos de lletra —11 punts o menys per a un cos del 12— sempre s'ha d'evitar ja que en aquest cas les ascendents i les descendents de les lletres se superposen. Com en casos anteriors, només s'hauria de superar aquests valors en escrits adreçats a xiquets o a gent major, o encara en textos provisionals, susceptibles de patir modificacions, per tal de tindre espai suficient per a poder afegir-hi les indicacions que corresponguen.

6. Classe de lletra. La redona és més llegible que la negreta i la cursiva, i la negreta és més llegible que la cursiva. Per aquest motiu el text normal s'hauria de compondre sempre en redona i reservar la negreta i la cursiva per a usos diacrítics, és a dir, aquelles paraules o grups de paraules que, per un motiu o altre, s'han de destacar dins del text. Convé remarcar que els usos diacrítics no depenen de les impressions de qui escriu, sinó que es basen en una sèrie de convencions ben definides que és convenient conéixer. A més d'això, hem de tindre en compte que com més usem les negretes o les cursives en un escrit, més es reduirà la percepció de la seua funció diacrítica.

7. Altura de la lletra. La minúscula és més llegible que la versaleta i la majúscula, i la versaleta és més llegible que la majúscula. No cal dir que el text normal ha d'anar compost amb minúscula i que la majúscula i la versaleta s'han de reservar per a títols i subtítols i també per a alguns altres casos específics.

8. Fons. Els textos més llegibles són els que presenten el màxim contrast entre el color de la lletra i el del fons, de manera que la llegibilitat disminueix com més semblants siguen els tons del text i del fons. Igualment, és preferible optar per una lletra fosca sobre un fons clar, ja que, en el cas contrari, la lectura s'anirà fent més i més pesada. Així, la lletra negra sobre fons blanc seria l'opció més adequada, tot i que hi ha moltes altres combinacions igualment llegibles sempre que s'assegure un contrast suficient.

9. Els paràgrafs. El paràgraf és una unitat fonamental de la semàntica del text i, com a tal, és un aspecte importantíssim de la lecturabilitat. Per aquest motiu, és igualment necessari que aquesta unitat de sentit es puga reconéixer visualment amb la màxima claredat ja que, no fer-ho, produirà un efecte de text caòtic, desordenat i, com a conseqüència, poc llegible. Hi ha dos maneres correctes de separar els paràgrafs en el text corrent: 1) el paràgraf ordinari, amb un sagnat en la primera línia que ha de fer al voltant de mig centímetre, per damunt o per davall en funció de la longitud de la línia (cal evitar sempre el sagnat automàtic que resulta d'utilitzar el tabulador de Word, per excessiu); i 2) el paràgraf alemany, que no té cap tipus de sagnat i que, per tant, obliga a deixar almenys una línia en blanc entre paràgrafs. Les altres possibilitats s'haurien de reservar per a textos o parts del text amb funcions particulars.

No cal dir que un text pot ser perfectament llegible sense seguir al peu de la lletra aquestes recomanacions. Com deia al principi, la llegibilitat també depén de l'extensió del text, i de la quantitat i el grau dels criteris incomplits. La nostra funció com a autors quan escrivim un text adreçat a algú és facilitar-li al màxim la tasca, tant al nivell de contingut com de la disposició i la presentació dels elements que el conformen. En altres paraules, es tracta de reduir al màxim el soroll perquè la comunicació resulte tan efectiva com siga possible.

Per a acabar, vos deixe un exemple d'atemptat contra la llegibilitat. Quantes pàgines penseu que podríeu llegir d'un text com aquest abans d'abandonar la lectura?


Exemple de paràgraf poc llegible (punxeu damunt per a ampliar): tipus de lletra cal·ligràfica, cos petit, línies massa llargues (al voltant de 150 caràcters amb espais), interlineat excessiu (a 1,5), negretes innecessàries i poc de contrast entre text i fons.


Entrades relacionades: Llegibilitat i lecturabilitat (1)