divendres, 4 de maig de 2012

Reflexions sobre el traductor-corrector en valencià

La tasca del corrector és més complexa del que puga semblar a primera vista. Algunes persones profanes poden tindre la impressió que aquesta faena es limita a posar els accents on toca i detectar possibles errates com ara lletres trabucades, omeses o sobreres; tasques, totes aquestes, que en l'actualitat pot fer el corrector del Word sense cap problema i, a més, debades. Tanmateix, convé remarcar que aquesta visió reduccionista té poc a veure amb la realitat.

El bon corrector no només ha de tindre una sòlida formació en tots els aspectes de la llengua en un sentit ampli —ortografia, gramàtica, lèxic, terminologia, però també estilística, variació lingüística, propietats textuals i més encara—, sinó que a més ha de tindre un bon domini dels criteris ortotipogràfics que regeixen la composició de textos, una cultura àmplia i un coneixement relatiu, en funció del contingut, de la matèria que tracta el text per tal de descobrir possibles errors o incoherències. A això caldria afegir determinades habilitats, com estar ull viu per a detectar errades a mesura que acumula hores davant dels papers o la pantalla, ser metòdic i, sobretot, tindre els recursos necessaris per a poder resoldre qualsevol dubte que li puga sorgir durant el procés, ja siga de tipus lingüístic, ortotipogràfic o de contingut. L'objectiu és que el text final estiga lliure d'errades i altres tipus de soroll que puguen distraure l'atenció del lector i impedir-li fer una lectura còmoda i fluïda.

A més d'això, els correctors que exerceixen la seua activitat en valencià —i aquest punt és compartit també amb els traductors— encara han de fer front a una càrrega afegida: la dels criteris lingüístics. Tant és així que una de les primeres preguntes que un corrector-traductor valencià hauria de fer quan li ofereixen una faena és: «Quins criteris hi he d'aplicar? Demostratius simples o reforçats?, incoatius en eix o en ix?, servei o servici?juí o judici?, teniu algun problema amb faena o preferiu feina?». Aquesta situació està lluny de ser anecdòtica, encara que puga semblar-ho, i en la meua opinió està directament relacionada amb els problemes del procés de codificació al País Valencià, que no tractarem hui ací.

Dins d'aquest panorama, el nivell ortogràfic i morfològic no solen presentar molts problemes i normalment es limiten a la diferència d'accentuació d'algunes paraules amb e, als demostratius simples o reforçats, als incoatius en eix o en ix, als imperfets de subjuntiu amb r o amb s i a uns pocs casos més. Tot i així, hi ha diverses combinacions possibles i cal conéixer l'opció triada per l'empresa en qüestió. Centrant-me en la meua experiència, m'he trobat amb editorials de llibres de text per a l'ESO que usaven demostratius reforçats i incoatius en ix, i d'altres que ho feien just al contrari, demostratius simples i incoatius en eix. Per tant, és convenient preguntar-ho des del primer moment, no fóra cas que, quan ens pensem que hem acabat, haguérem de tornar a revisar el text sencer per a modificar algun d'aquests criteris.

El lèxic i la fraseologia, per la seua banda, sí que poden presentar més dificultats, ja que en aquests nivells la casuística es multiplica, fins i tot en els casos en què rebem la consigna genèrica d'usar «lèxic preferentment valencià». Així, a cada frase podem trobar una paraula que ens faça dubtar: és preferible una eina informàtica que una ferramenta, o encara una aïna?, o millor defugim el problema i parlem de recursos informàtics? Convé dir que alguna cosa ens fa mandra quan no ens abelleix fer-la o més bé gossera o pere(s)a? Si un xiquet no creu, els seus pares l'han de renyar o l'han de marmolar? Ací el problema no està en la correcció o incorrecció de les diverses alternatives, ja que totes són normatives, sinó que es tracta d'una qüestió d'adequació al receptor, ja siga un estudiant de primària o l'ESO, un especialista en una matèria concreta o un lector experimentat.


I si algú pensa que això és una exageració i que no hi ha per a tant, voldria remetre'm a una anècdota que contava Isabel García Cutillas en El traductor en la sombra (podeu llegir l'entrada completa ací). Poc abans d'acabar la carrera li van fer una prova de traducció al català d'un text periodístic, en la qual ella va optar per les formes valencianes, com a alacantina que és. Unes setmanes més tard va rebre la valoració següent de la seua traducció:

En general, bien.
[...]
No obstante, llama muchísimo la atención el uso de la palabra “hui” como traducción de “hoy”. Diccionario en mano, esta palabra significa, efectivamente, ‘hoy’, aunque se trata de un dialectalismo anticuado, sin que haya absolutamente nada que justifique su uso. En mi opinión, este error desvirtúa toda la traducción. … Quizá se trate simplemente de un error y el traductor quería escribir “avui” (que sería lo correcto).

És evident que es tracta d'un cas extrem i anecdòtic provocat pel desconeixement de qui va escriure aquestes línies, però també és simptomàtic de la desorientació que pot arribar a haver-hi amb tot això de les variants dialectals, i més particularment, amb les formes valencianes. Després de la intervenció del revisor (cal pressuposar que és la funció que exercia), sembla que Isabel es va quedar sense la faena i, com ella mateixa explica, ni tan sols es va molestar a replicar.

Ja per a acabar, voldria posar de manifest que aquesta entrada no pretenia ser un lament sobre la duresa de l'ofici de traductor-corrector en valencià —la cosa tampoc no és tan greu—, però sí cridar l'atenció sobre un aspecte que, al meu parer, és una mostra clara d'anormalitat cultural que, 30 anys després de l'aprovació de l'estatut, encara no hem sabut resoldre adequadament. Al País Valencià la llengua continua debatent-se entre un model predominantment literari d'inspiració fabrista més allunyat del valencià col·loquial i dels sentiments de la gent, i un model més acostat al nostre català amb què una part més gran de la societat puga identificar-se i sentir com a propi. I entremig podem trobar quasi totes les combinacions imaginables.


2 comentaris:

Josep Lluís ha dit...

Bon apunt, Ramon. Hi dic la meua:

Davant l'existència de dos formes per a dir una mateixa paraula en una llengua (aquest/este, pateix/patix, sèquia/séquia, aviat/prompte, feina/faena, semblar/paréixer), és bo que un text seguisca una certa cohesió. Ara bé, en la pràctica, en les editorials i institucions s'elaboren una mena de "packs" de criteris o preferències inclosos en una llista de manera arbitrària, i hi ha una certa dèria o pacte no escrit que espenta els correctors que seguixen el criteri d'una llista a rebutjar totes les paraules incloses en l'altra. Eixes "preferències" obeïxen a concepcions distintes de la llengua i sovint a manies o components ideològics i polítics. Això em pareix perillós perquè a vegades, de la cohesió desitjable es passa a establir oposicions absurdes ("fins i tot" VS "inclús"), a condemnar certes formes i en conseqüència al reduccionisme, cosa que deforma i empobrix un text, i també, per tant, la pluralitat de la llengua escrita. Em referisc, per exemple, a usar sistemàticament un substantiu o un adverbi i rebutjar i corregir un sinònim que és perfectament correcte.

Un altre problema en este sentit són els referents normatius. Un bon corrector, si dubta, abans de ratllar un text ha de consultar bé els documents normatius per comprovar una incorrecció. Això ha de ser així, especialment, crec, en la sintaxi (ús de preposicions, etc.). Sovint corre la brama entre els correctors que tal o qual forma és incorrecta, quan, de fet, no ho és, i es progaguen rumors de normes absurdes i inexistents. Si ens paràrem a observar què diu la normativa (en el nostre cas, l'AVL) anul·laríem moltes intervencions innecessàries.

En definitiva, la tasca del corrector és necessària i desitjable. Ara bé, cal no confondre "correcció" amb "intervenció agressiva"; cal respectar els texts i els autors, comunicar-se amb ells amb horitzontalitat i no deformar els texts al capritx del corrector.

Ramon Gimeno ha dit...

Gràcies, Josep Lluís, per l'aportació. La veritat és que el tema dóna per a molt i, per a tractar-lo com toca, caldria més espai del que disposem.

Tens tota la raó en relació amb el sectarisme d'alguns correctors i l'empobriment que suposa el rebuig sistemàtic de determinades formes en l'ús de la llengua escrita. Però també voldria matisar que no tot és culpa dels correctors (pensem per exemple en els col·laboradors externs que es contracten per a una obra concreta i, en acabant, poden repetir o no): en aquests casos la responsabilitat és sobretot de l'editorial, ja que al cap i a la fi és el seu producte i la seua imatge (i els seus beneficis o les seues pèrdues), i el corrector el que ha de fer és aplicar aquests criteris de manera coherent.

Com bé dius, hauríem de ser més oberts i menys dogmàtics, ja que el fet d'optar per una forma o altra com a preferent no té per què excloure necessàriament les altres variants. Se m'ocorre, per exemple, desenvolupar, desplegar i desenrotllar. Això parlant del lèxic, a nivell morfològic sí que em pareix necessària la coherència, amb poques excepcions, com per exemple els diàlegs.

Sobre l'AVL, com ja saps, hi ha persones que només els interessa saber què diu per a fer just el contrari, fins i tot quan coicindeix amb l'IEC (!). Veurem si aconseguim millorar...